Migració temporal

Viatjar cansa, això ho sap tothom, però imagineu-vos viatjar i treballar a la vegada. Per a molts és un somni, però els que ho fem veiem també els inconvenients. És dur, treballes set dies a la setmana i no tens horaris (tot i això, m’encanta). Així que és normal que hagi abandonat aquest blog una altra vegada. Tinc 3 comptes de Twitter, una pàgina de Facebook i ara mateix dos blogs en ‘actiu’, a més de la feina diària de gravar, editar i fer fotos… Sincerament, és massa. Per això he decidit unir esforços. Fins que acabi el viatge abandono aquest blog i els comptes personals per dedicar-me exclusivament a Proyecto India. Així que us animo a entrar al nou bloc i a seguir-lo de ben a prop.

Aquí en teniu l’enllaç:

https://peterslibia.wordpress.com

Fins aviat!

Una postal de l’Índia

Anuncis

No estic feta per tenir blog

Ja fa un mes i mig que vaig arribar a l’Índia

De fet, ahir arribava a l’ecuador del meu viatge i no he estat capaç d’escriure una entrada com cal… Com excusa tinc que he estat treballant moltíssim… I és que la setmana vinent estrenem Proyecto India!! Tant de bo sigui un èxit… de moment al Twitter (@ProyectoIndia) tenim un centenar de seguidors que no està malament si tenim en compte que encara no hem començat…
El primer article del meu company de viatge es pot llegir ja a La Estrella de Panamá i allà mateix podeu veure algunes de les meves fotografies. Si us agraden feu-m’ho saber 🙂

A més, també podeu veure un petit tast de Proyecto India a la web de Telemetro:
El Hinduismo en la India
El fascinante mundo de los trenes

Aviat també estrenarem un microespai a la xarxa on tindré un blog… així que hauré de posar-me les piles per esciure… llavors sí que no tindré excusa per actualitzar més sovint.

Projecte India

Fa gairebé 15 dies que estic per l’Índia i no he tingut gaire temps per escriure. He començat una nova aventura: Projecte India. Aquí us deixo el recorregut que faré i intentaré escriure aviat

Am I a global citizen?

No sóc l’única que em pregunto si el món està preparant per a la globalització. De fet hi ha molts grups que lluiten contra ella… però no podem girar l’esquena al fet que cada dia estem més interconnectat i les fronteres es dilueixen davant dels nostres ulls. Això no vol dir que com persones perdem alguna de les nostres identitats, però hem de ser conscients que les nostres accions tenen conseqüències més enllà de les fronteres nacionals creades per l’home.

M’he passat els darrers anys estudiant el fenomen de la globalització, podria donar-vos diferents definicions i maneres d’entendre aquest terme, però no ho faré. No ho vull fer. I és que al cap i a la fi, de què ens serveix la conceptualització del terme? Després de 2 anys estudiant amb gent de més de 35 nacionalitzats diferents, t’adones de l’estupidesa en que a vegades caiem els éssers humans. Perquè ens esforcem tant per definir tot el que ens envolta? Perquè volem tenir-ho tot ordenat en caixes? En posem una dins de l’altre i anem apilant. Podem definir tot el món que ens envolta, ordenar-lo, però aquest poques vegades serà el mateix pel nostre veí. I encara pitjor, quan una cosa no encaixa en l’espai que havíem preparat, el món sembla un lloc inhòspit, confús i perillós. Tots caiem en aquest parany. Quantes vegades ens preguntem: com pots ser això? Cada vegada que aquesta qüestió arriba al nostre cervell és perquè hi ha una cosa que no entra a la caixa que havíem preparat.

El més preocupant és quan tu ets l’ “això” i no encaixes a la caixa.

Parlo des de l’experiència. I ja començo a estar-ne farta, perquè es una història que ja s’ha repetit diverses vegades. No és tant complicat entendre que tinc un passaport espanyol però treballo majoritàriament per mitjans panamenys.

El primer gran problema burocràtic per no entrar còmodament a la caixa el vaig tenir a Egipte.

A vegades, per entrar en segons quins països (i més sent periodista) et demanen una carta del mitjà pel que treballes. De moment, això mai ha estat cap problema, el problema apareix quan la carta que et demanen és la de la teva ambaixada. Segons la nostra ruta, aniríem d’Egipte a Sudan, per tant la visa l’havíem de demanar mentre estàvem a El Caire. El procediment semblava senzill, com sempre omplir paperassa, diners… però aquesta vegada a més de voler una carta de l’empresa per la que treballava volien una carta de l’ambaixada. Així va ser com vaig descobrir que per molt que arreu t’expliquin què és la globalització, les institucions que suposadament ens representen estan anys lluny d’entendre-ho.

L’ambaixada espanyola a El Caire suposadament no podia certificar que jo era una periodista espanyola, la raó… perquè el meu carnet de premsa era d’una televisió de Panamà. La negociació va arribar al punt de dir que només necessitava una carta de l’ambaixada espanyola a Egipte certificant que era una ciutadana espanyola. La resposta seguia sent negativa. Enmig de tot això, molt amablement l’ambaixada de Panamà em va fer una carta dient que era una ciutadana espanyola treballant per una televisió panamenya. Com pot ser que des de Panamà puguin certificar que sóc espanyola i des de Espanya no poden? Coses que mai entendré… La història no es va acabar aquí. Vaig adjuntar la carta a la sol·licitud del visat, però l’ambaixada de Sudan volia una carta de la meva ambaixada, no podia acceptar una de l’ambaixada de Panamà. Em trobava perduda en el món de la burocràcia, les preguntes sense resposta i els problemes de la globalització. Al final, després de cridar i amenaçar per telèfon, vaig aconseguir els papers necessaris de l’ambaixada espanyola a El Caire. Perquè, doncs, no me’ls podien haver fet des del principi? Són coses que mai entendré… Però hauria de servir per reflexionar. El món es mou molt ràpid, les persones ens adaptem a aquest nou món, però, ho fan les institucions que ens representen?

Propaganda

Hi ha algú que encara creu en l’objectivitat del periodisme? Doncs sorprenentment, sí. És el primer que t’ensenyen a la universitat, però un cop comences a treballar t’adones quant mite hi ha sobre la professió. No cal començar a filosofar sobre si la veritat absoluta existeix o no. Només vull ajudar a obrir els ulls i fer entendre com d’important és que cadascú de nosaltres descodifiquem la informació d’una forma adequada. Sóc periodista i la primera en reconèixer que per molt que intentem ser objectius no ho som. El pitjor és quan el propi periodista no s’adona que és un titella, aquí és on hi ha realment el problema. Una de les especialitats on hi ha moltísim manipulació d’informació és en el periodisme de guerra. Podria fer un repàs històric, però no us vull avorrir, així que mirem a la història més recent. Això vol dir Líbia i Síria.

Sobre aquest darrer país vull compartir un article que llegia avui al The Global Mail i trobo força interessant.  Malauradament no puc parlar de la meva experiència a Síria, però sí de Líbia.

La Líbia que jo vaig conèixer no té ni punt de comparació amb la Síria d’avui. Quan jo vaig entrar a Líbia tot estava ja força controlat. Els rebels controlaven les carreteres, hi havia punts de control arreu, així que no podies moure’t lliurement. Per tant, la informació que rebies era força unilateral, la que els rebels volien. En l’article sobre Síria hi ha una frase que explica els problemes d’entrar amb el teu propi traductor si no ets la BBC o la CNN. D’altra banda, en qualsevol país els assistents (fixer) i traductors són molt cars, així que encara que la situació fos més fàcil només aquells que treballen per bons mitjans o amb un salari mínim poden accedir a aquests serveis. Nosaltres, a Líbia, vam intentar trobar un traductor però els preus que ens demanaven eren desorbitats per la nostra economia. Així que vam confiar en un parell de rebels que parlaven anglès per donar-nos un cop de mà. Ens van ajudar moltíssim, ens van venir a buscar a la frontera, ens convidaven a menjar, ens portaven i recollien de l’hotel on ens quedàvem… gràcies a ells accedíem a molta informació i podíem treballar, però… potser només rebíem la informació que ells ens volien donar.

És un risc que has d’assumir i jo, al principi, no ho veia. Estava cega. Em sentia com un més, com un dels seus. Costa adonar-se dels perills de prendre part, costa no emocionar-se quan t’expliquen amb veu entretancada algunes batalles… recordo com Aseel (un dels rebels) explicava la batalla a l’aeroport de Tripoli…. Es molt difícil no prendre part en un conflicte, decidir qui són els bons i qui són els dolents… En aquell moments, els rebels eren els herois… Per sort, poc a poc abandones l’eufòria del moment i comences a tocar de peus a terra… Comences a sentir certes histories a l’hotel, entre periodistes, i t’adones que hi ha coses que els rebels mai et diran. Com per exemple les històries de Sidi Bilal (vídeo al final del post).

Però, sense cap mena de dubte, el que em va fer obrir els ulls de cop va ser en Mego, el noi que ens acollia a casa seva. Hi havia hagut una explosió a l’aeroport de Trípoli, jo i en Ricky anàvem de bòlit darrera la notícia així que vam trucar a l’Aseel i ens vam trobar amb ell. Aquell dia anàvem amb en Mego, que li encantava veure’ns a en Ricky i a mi perseguir la notícia per tot Trípoli. Mentre l’Aseel ens explicava el que havia passat a l’aeroport, un company seu li va dir quelcom en àrab que, evidentment, no vam entendre. Més tard, Mego es va acostar i em va dir que el company de l’Aseel li havia dit que “ens convencés que tot estava bé”. Què volia dir que ens convencés? Ens estaven enganyant? El mite va caure.

Em vaig sentir traïda, però això va ser el que em va fer obrir els ulls. Per molt que estudies sobre la propaganda de guerra i els sistemes de control (com els famosos pols periodístics) el que t’envolta a vegades t’enganya. A més, sense els recursos adequats la teva tasca es fa molt complicada i has de confiar en persones o traductors que potser no et diuen la veritat. Al cap i a la fi, els periodistes som persones i a vegades som enganyats, el que ja no es legítim és que et deixis enganyar, que no busquis la veritat, que decideixis no contrastar, que prenguis la decisió de creure només una part de la pel·lícula o que simplement et converteixis en un altaveu de la propaganda d’uns i dels altres. A la vida real a vegades ens deixem enganyar per amics o parelles, a la feina em d’esforçar-nos per no fer-ho.

Un punt i a part

Líbia…
Líbia va ser…
com ho diria…
Líbia…
va ser increïble

Sense cap mena de dubte en guardo grans records. No són paraules fredes ni molt menys buides de sentiments. He necessitat temps per adonar-me del que va significar estar allà. Diuen que en perspectiva és quan les coses es veuen més clares i és veritat.

A Líbia vam treballar com mai abans havíem treballat i en unes condicions que no ho havíem fet abans. Vam produir en 9 dies el que normalment produíem en un mes i mig. Vam aprendre moltíssim però vam quedar esgotats i això va marcar en certa manera la resta del nostre viatge.

Líbia va ser un risc que vam prendre i va sortir bé, com també podia haver sortit malament. Vam utilitzar tots els diners que ens quedaven i al cap de 4 dies d’estar allà ja no podíem pagar l’hotel. Era massa car pel que nosaltres ens podíem permetre però no hi havia res més, tots els hotels eren caríssim… o potser hi havia alguna alternativa?

Doncs sí.

Després d’un parell de dies a Trípoli vam perdre la por -o almenys jo no era conscient que estàvem en un país en guerra-. Tot i els centenars de rifles d’assalt que veiem i sentíem a diari la festa nocturna que es vivia al centre de Trípoli feia difícil mantenir una angoixa permanent. Per poder seguir amb la nostra feina necessitàvem trobar una forma d’allotjament més barata, així que vam decidir fer ús de la la famosa xarxa d’hospitalitat anomenada Couchsurfing. Mego ens va acollir. Ja no teníem por de no moure’ns amb els rebels. Trípoli a principis de setembre era segur i nosaltres ho vam voler creure així. Per això vam deixar l’hotel protegit per adolescents amb armes per anar-nos-en a un pis d’un estudiant de medicina. No sé en Ricky, però jo no tenia cap mena de por.

Un cop acabada la feina i ja sense diners, jo volia tornar a Tunis per celebrar el meu aniversari. Com podíem arribar fins a la veïna Tunísia? Tal era la confiança en el poble libi que vam decidir fer autoestop. Una vegada més, ens va sortir bé

Us deixo amb el vídeo Camí a Trípoli. Espero que us agradi.

Sant tornem-hi?

Sí, ho sé, fa molt temps que no dono senyals de vida. Després de Tunísia la feina va augmentar i no trobava temps per posar-me a escriure. Així que intentaré fer un resum i tornar a escriure… prometo fer tot el possible per ser constant (també podeu escridassar-me electrònicament perquè doni senyals de vida, us deixo)

A finals d’agost vaig entrar a Líbia. En principi no estava als meus plans, el viatge de Marroc a Kènia l’havíem dissenyat per saltar-nos aquest país… però les circumstàncies, una vegada més, ens van somriure. Trípoli acabava de ser alliberat. Un, dos tres, som-hi. Era quelcom que teníem rondant pel cap però no ens atrevíem a confessar-ho a l’altre. Entrar a un país en guerra no es pot fer a la babalà , cap dels dos volia que Líbia fós el primer i l’últim país en guerra que visitàvem. La preparació era necessària i nosaltres érem uns principiants. No sabíem com aconseguir un fixer (algú que t’ajuda in situ), no sabíem ni tants sols com entrar a Líbia. Anàvem d’una frontera a l’altre buscant respostes. A més, com enviaríem el material des de Trípoli? Necessitàvem un BGAN i un telèfon per satèl·lit? Per descomptat a la universitat mai t’expliquen tot això, i sense els contactes adequats ni l’experiència tot es fa una muntanya.

Mentre escric aquestes línies, ric. Totes aquestes preguntes semblen tan llunyanes… i és que sense cap mena de dubte ara ja sabria com respondre-les. Diuen que és important estudiar, però també és important fer coses i saber els propis límits. En anglès hi ha una expressió que m’agrada molt per descriure una persona: She/he is a doer. I és que al cap i a la fi, qui no arrisca no pisca.

Us deixo amb un enllaç sobre la Líbia de demà. Un article que vaig escriure al cap d’un parell de mesos de sortir de Líbia.