Un punt i a part

Líbia…
Líbia va ser…
com ho diria…
Líbia…
va ser increïble

Sense cap mena de dubte en guardo grans records. No són paraules fredes ni molt menys buides de sentiments. He necessitat temps per adonar-me del que va significar estar allà. Diuen que en perspectiva és quan les coses es veuen més clares i és veritat.

A Líbia vam treballar com mai abans havíem treballat i en unes condicions que no ho havíem fet abans. Vam produir en 9 dies el que normalment produíem en un mes i mig. Vam aprendre moltíssim però vam quedar esgotats i això va marcar en certa manera la resta del nostre viatge.

Líbia va ser un risc que vam prendre i va sortir bé, com també podia haver sortit malament. Vam utilitzar tots els diners que ens quedaven i al cap de 4 dies d’estar allà ja no podíem pagar l’hotel. Era massa car pel que nosaltres ens podíem permetre però no hi havia res més, tots els hotels eren caríssim… o potser hi havia alguna alternativa?

Doncs sí.

Després d’un parell de dies a Trípoli vam perdre la por -o almenys jo no era conscient que estàvem en un país en guerra-. Tot i els centenars de rifles d’assalt que veiem i sentíem a diari la festa nocturna que es vivia al centre de Trípoli feia difícil mantenir una angoixa permanent. Per poder seguir amb la nostra feina necessitàvem trobar una forma d’allotjament més barata, així que vam decidir fer ús de la la famosa xarxa d’hospitalitat anomenada Couchsurfing. Mego ens va acollir. Ja no teníem por de no moure’ns amb els rebels. Trípoli a principis de setembre era segur i nosaltres ho vam voler creure així. Per això vam deixar l’hotel protegit per adolescents amb armes per anar-nos-en a un pis d’un estudiant de medicina. No sé en Ricky, però jo no tenia cap mena de por.

Un cop acabada la feina i ja sense diners, jo volia tornar a Tunis per celebrar el meu aniversari. Com podíem arribar fins a la veïna Tunísia? Tal era la confiança en el poble libi que vam decidir fer autoestop. Una vegada més, ens va sortir bé

Us deixo amb el vídeo Camí a Trípoli. Espero que us agradi.

Sant tornem-hi?

Sí, ho sé, fa molt temps que no dono senyals de vida. Després de Tunísia la feina va augmentar i no trobava temps per posar-me a escriure. Així que intentaré fer un resum i tornar a escriure… prometo fer tot el possible per ser constant (també podeu escridassar-me electrònicament perquè doni senyals de vida, us deixo)

A finals d’agost vaig entrar a Líbia. En principi no estava als meus plans, el viatge de Marroc a Kènia l’havíem dissenyat per saltar-nos aquest país… però les circumstàncies, una vegada més, ens van somriure. Trípoli acabava de ser alliberat. Un, dos tres, som-hi. Era quelcom que teníem rondant pel cap però no ens atrevíem a confessar-ho a l’altre. Entrar a un país en guerra no es pot fer a la babalà , cap dels dos volia que Líbia fós el primer i l’últim país en guerra que visitàvem. La preparació era necessària i nosaltres érem uns principiants. No sabíem com aconseguir un fixer (algú que t’ajuda in situ), no sabíem ni tants sols com entrar a Líbia. Anàvem d’una frontera a l’altre buscant respostes. A més, com enviaríem el material des de Trípoli? Necessitàvem un BGAN i un telèfon per satèl·lit? Per descomptat a la universitat mai t’expliquen tot això, i sense els contactes adequats ni l’experiència tot es fa una muntanya.

Mentre escric aquestes línies, ric. Totes aquestes preguntes semblen tan llunyanes… i és que sense cap mena de dubte ara ja sabria com respondre-les. Diuen que és important estudiar, però també és important fer coses i saber els propis límits. En anglès hi ha una expressió que m’agrada molt per descriure una persona: She/he is a doer. I és que al cap i a la fi, qui no arrisca no pisca.

Us deixo amb un enllaç sobre la Líbia de demà. Un article que vaig escriure al cap d’un parell de mesos de sortir de Líbia.

Tunisia, en moviment

La setmana passada Tunis va tornar a omplir-se de gent protestant. Volien demostrar la seva insatisfacció amb el govern de transició i ho van fer sortint al carrer- malauradament tot va acabar amb una batalla campal.

En general es demana la independència del poder judicial i que s’aturi la corrupció. Durant la manifestació, però, es van sentir crits de tota mena. Fins i tot hi havia qui demanava una nova revolució i acusaven el Ministeri de l’Interior de terrorista. Tot i que el que més em va cridar l’atenció era aquell que deia que la gent de Tunísia no s’oblidava dels màrtirs i que s’havia de seguir lluitant per aconseguir els objectiu de la revolució que va començar no fa ni 9 mesos.

En general no hi ha ningú que pensi que la revolució no ha servit de res, és més aviat que veuen que els objectius amb què tot va començar no s’han complert. Aquesta gent és la s’ha vist desil·lusionada amb tots els canvis. D’altra banda, és molt important tenir en compte que les eleccions estan previstes per al 23 d’octubre i que serà a partir de llavors quan els canvis hauran de començar a ser més visibles.

La campanya per registrar-se a les eleccions s’ha quedat a mitges. Només s’ha registrat la meitat de la població. De totes formes, qualsevol persona amb un DNI podrà fer ús de les urnes.

Sense cap mena de dubte, si la campanya institucional no ha funcionat el que si que ho fa és el boca-orella. A Facebook, per exemple, molts tunisians han incorporat al seu perfil un logotip vermell que indica que aniran a votar. A més, molts cotxes també porten el mateix símbol, convertit en un adhesiu

He sentit a dir moltes vegades que els moments més difícils d’una nació són aquells de canvis, perquè ni el passat ha passat ni el futur ha arribat. En aquest sentit Tunísia es troba a mig camí. Si bé és veritat que Ben Ali va ser derrocat, el seu règim encara no ho ha estat. El mateix ha passat amb Mubarak a Egipte. És a dir, els individus han caigut però no els règims.

Per tant, s’entén que hi hagi un descontentament entre tots aquells que van veure en la revolució la porta a un gir de 180 graus immediat. La història ha ensenyat que els canvis no poden venir d’un dia per l’altre i serà a les eleccions on la gent podrà decidir el camí que volen agafar. El que no tinc tant clar és que tothom sigui conscient que les eleccions no seran un punt i a part sinó un pas més d’una transició que serà llarga.

 

Periodistes: víctimes col·laterals?

Camisa blanca, pantalons foscos i una càmera penjada a l’espatlla. Per a l’exèrcit americà això és ser un insurgent.

Entre el 2003 i el 2009, 139 periodistes han mort a l’Iraq.

Tothom sap que el periodisme de guerra és perillós. Saps quan marxes però mai quan tornes, si tornaràs o com tornaràs. D’altra banda, centrar-se a la redacció i esperar que les agències de notícies et facin arribar la informació de forma homogènia, freda i deshumanitzada no és la millor forma d’informar el públic.

Avui en dia, la forma més segura és ser un periodista incrustat (el terme en anglès és embed), ja que dels morts a l’Iraq la gran majoria (132) eren periodistes unilaterals. Una altra xifra que cal destacar és que, d’aquests 132, 117 eren iraquians. Les xifres són esgarrifoses i ens aporten moltíssima informació.

Els mitjans que opten per periodistes incrustats saben que els seus informadors només veuran una part de la batalla i amb ‘mala sort’ potser la seva secció mai creuarà foc. A més, aquests periodistes comparteixen el camp de batalla amb els soldats, veuen com moren, com riuen i si són gaire humans o no. Al mateix temps, aquests soldats són els encarregats de protegir-los. Tots aquests factors fan que l’objectivitat sigui, més que mai, una fita impossible. D’altra banda, si el mitjà vol un periodisme més personal i proper a la realitat escollirà tenir periodistes unilaterals. La forma més barata, però, es contractar periodistes locals, i heus aquí la xifra de 117 periodistes iraquians morts.

Fa questió d’una setmana WikiLeaks va fer públic un vídeo on es veia com un helicòpter apatxe atacava un grup de suposats insurgents en el qual hi havia dos periodistes de l’agència de notícies Reuters.

Les imatges mostrades per WikiLeaks es van enregistrar el juliol de 2007.

Totalment d’acord que la guerra sempre causa ‘morts col·laterals’, però recomano que mireu atentament el vídeo. Els periodistes Saeed Chmagh i Namir Noor-Eldeen anaven ‘armats amb càmeres’ i fins i tot quan la furgoneta para per ajudar-los, els dos nens que intenten ajudar els periodistes queden greument ferits.

Segons l’exèrcit nord-americà, les víctimes van morir durant un combat entre les forces dels Estats Units i un grup d’insurgents. Tornaré a veure el vídeo, potser m’he perdut alguna cosa…

Sobre els infants ferits només dues frases dels militars:
“Bé, és culpa seva per portar els nens al camp de batalla”
“Sí, tens raó”